Orgasme número 7

Tant perdut que ja em comença a fer por no trobar-me. Res pitjor que no poder sortir corrents perquè no saps on anar; on has d’anar, per què hi has d’anar, què dimonis faràs quan hi arribis. I ningú t’ofereix una brúixola. És com si t’abracessin per dins. Però de molt males maneres. Però massa fort. Però sense transmetre seguretat. Tot al contrari. L’abraçada t’impedeix respirar amb normalitat, dissimular amb convicció, subsistir amb eficàcia. Tens dos pulmons, i no ho sembla. Tens estomac, i no menges. Tot pesa. Tu peses... Tant, que ja no et pots ni aguantar.