Orgasme número 12

La ciutat és un semàfor. La mateixa precisió. El canvi constant. La fase de transició. L’homenot verd és la timidesa del sol, raigs de llum i esperança de poder passejar sense mullar-se. L’individu roig és pluja intimidant, la obligació d’amagar-se sota els llençols, el dispendi energètic en temps de crisi. Al mig de tot plegat, reivindicant el taronja, un cel fosc de mirada amenaçant, de durada insignificant. La ciutat és un d’aquells semàfors emprenyadors, col·locats on fan més mal, quan més senzill és fer-te mal. La resta accelera i el deixa enrere sense remordiments, tu –paralitzat- continues dubtant. Vermell, torna a diluviar.