Orgasme número 3

Pregunta: ¿Si las tres prostitutas de más fama hoy en día en Río de Janeiro no tuvieran rabo entre las piernas, Nike también estaría estudiando romper el contrato vitalicio del futbolista brasileño Ronaldo? Si la respuesta es “no, por Dios, al fabricante lo que le preocupa es el tema de follar pagando y con poca discreción”; ¿por qué Nike no rompe el contrato de Ronaldinho, si media Barcelona está enterada de primera mano de su afición a las profesionales más cotizadas de la cama? Y la última: ¿A Nike le importa que pensará la gente cuando una de sus ‘asalariados’ intima con travestis, y le trae sin cuidado ir jodiendo a menores asiáticos para confeccionar sus zapatillas de 100 euros? Just do it. Sólo hazlo, pensó Ronaldo.

Orgasme número 2

A Gianluca Zambrotta, hoy, en Colombia, y de jugar en un equipo colombiano, ya le habrían incrustado una bala en la sien. Es solo un desinteresado e interesante apunte cultural.

Orgasme número 1

Ataques la vida i als que la viuen resguardat rere un cada dia més infranquejable mur de fredor i indiferència. Respons a les sentides i càlides declaracions d’efecte i alguna cosa més amb repugnants dosis de nihilisme desenfocat, d’aquell que ho nega absolutament tot. Les carícies, el preàmbul obligat per apartar la llenceria fina (o no tant fina) i alabar la tasca de la professional de la depilació. El somriure ja és història i no apareix ni amb les crosses de la desmesura etílica. Les motivacions es reflecteixen en un despertador enlluernat que marca les dotze del migdia. Els objectius ni hi són ni se’ls espera. Tot fa baixada; per plorar, si recordessis com.

La cabeza de mamá

Más de un conocido de tierna edad, o de edad avanzada y economía escasa sustentada en la buena fe familiar, me comenta que su madre lo lleva de cabeza. Recoge tu habitación, cerdo; intenta llegar a horas decentes que no vives solo, anormal; llévame al supermercado que no me apetece coger el coche, inútil… Y ese listado interminable de peticiones maternales y entrañables a las que uno no les hace demasiado caso, por lejanas y olvidadas. Hasta hoy. La frase ha mutado. Del llevar de cabeza al llevar la cabeza; debajo del brazo o en una bolsa, para ser más exactos. Oscura noche en la localidad murciana de Santomera. Un tipo de 34 años pasea tranquilamente por el centro del pueblo sujetando la cabeza de su madre que, a pesar de estar liada en un trapo, va dejando un inquietante rastro de sangre. La Policía arresta al paseante, de amplio currículo psiquiátrico, mientras este acaricia la cabeza decapitada de quien en mal día le trajo al mundo y susurra: “la he matado y ahora está callada; la quiero mucho ahora”. El ello pisó de nuevo al superyó. ¿Terrible? Sí. ¿Original? Para nada. Si mirar al mundo provoca arcadas no es precisamente por singularidades. Mayo del 2007, Fukushima, norte de Japón. Un adolescente de 17 años se acerca a la comisaría y entrega a los agentes una bolsa que esconde la cabeza de su madre. Ni un grito, ni una lágrima; nada. El doctor Guillotine ha vuelto, y va de cabeza.

Qüestió de pilotes (de goma)

Observava a Isabel Coixet estrenyent la seva nova pel·lícula i la mà de la Penélope –no la de Serrat, sinó la d’Almodóvar-, i una d’aquelles connexions neuronals que no vaig memoritzar quan tenia que haver-ho fet em va arrastrar fins a una de les frases encomanadisses d’un dels espots de la directora catalana. Quina olor desprenen els núvols? Bé, no vaig pensar en núvols, perquè el món s’acaba i a pesar de ser febrer el dia era càlid i solejat. Em vaig quedar amb la part olfactiva de la pregunta, i hi vaig afegir la meva actualitat. Quina olor desprenen les pilotes de goma dura a una velocitat de centenars de quilòmetres per hora? Ja posats, vaig decidir respondre la qüestió jo mateix, perquè l’individu que narrava les imatges de Coixet i explicava la jornada cinematogràfica a Berlín era realment dolent, i perquè què dimonis, jo ahir estava conversador. Les pilotes de goma dura a una velocitat de centenars de quilòmetres per hora fan olor a perill, a violència, a la suor d’un fill de puta que va decidir fer-se policia per treure benefici econòmic dels seus impulsos d’homicida. Les pilotes de goma dura a una velocitat de centenars de quilòmetres per hora fan olor a pànic, a gent corrents, a una guapa adolescent camí de l’hospital perquè va decidir sortir a passejar amb una amiga un diumenge per la tarda... a sang. A això fan olor.

Milly D’Abbraccio

Els defensors a ultrança d’un sistema electoral injust que, entre altres, no ens permet escollir ni al paio que ha de governar al nostre municipi o país, no entenen el meu allunyament de les urnes. No coneixen altres sistemes; tampoc els fa falta, ja que debatre amb arguments no es porta. En fi, que per no entrar en discussions estèrils on triomfa qui més eleva la veu, em limitaré a comprometre’m a votar el dia que es presenti algú com Milly D’Abbraccio, una de les actrius pornos italianes de més èxit. La Milly es candidata a entrar a l’ajuntament de Roma com a representant de diversos barris i districtes, i ha adornat la ciutat amb set mil cartells on mostra la seva generosa i sublim reraguarda. L’experta en fel·lacions interminables i penetracions dobles anima als electors a votar per noves cares; per això en els cartells es pot llegir: “prou amb aquelles cares de cul”. Fantàstic! L’actriu forma part de la llista del Partit Socialista, els dirigents del qual aquests dies van de cul deixant clar que els cartells no els entusiasmen. Sí, aquí tenim una nena embarassada que vesteix bé i s’escorre quan veu a Felipe González, i allà tenen a una dona que amb prou feines es vesteix i que ha fet escorres a mig Itàlia. Injustícies geogràfiques! La Chacón treballarà perquè als catalans ens segueixin donant pel cul des de Madrid, la Milly per crear “una ciutat de l’amor” dins de Roma. I encara es pregunten per què no vaig votar en les passades generals?

A menjar

Acostumats a matar la inventiva abans d’etiquetar el negoci propi, no estaria de més empassar-se prejudicis vomitius i mirar cap a l’altre costat de l’Atlàntic. Setembre del 2007. Colòmbia. Bogotà. Més de 10 milions d’habitants intentant –amb escàs èxit- sobreviure a la mateixa ciutat. Qui no s’interessaria pel local en qüestió?