T'arrastres abatut per terres estranyes fins arribar, obligat i mal pagat, a l’indret de la notícia. Com sí la notícia fos aquí i ara, i no la suma de quaranta anys de sang i pólvora, d’interessos i fills de mala mare. Treus el bloc i la gravadora. Tot alhora; que es noti que som polivalents. Escoltes a un nazi analfabet que governa una comunitat autònoma. Avui no t’explica que va regalar la virginitat a una prostituta, no. Avui és molt pitjor. Homenot repugnant de bigoti llefiscós. Et fastigueja. Primer ell. Després, en un banc, escrivint quatre ratlles mal escrites que han d’omplir uns minuts de desinformació, et fastigueja tanta desorientació pròpia. On ets? Què dimonis fas aquí? L’acadèmia militar sembla caure a trossos. De nou un escenari de pel·lícula vèlica; i ja en van uns quants. No pots més. No en vols més. T’ho dius. T’ho repeteixes. És l’art de fer-se la víctima. Fins que la víctima, la real, s’apropa a tu. Li acaben de matar el pare als nassos... I té els nassos de mirar a càmera i condemnar l’assassinat amb tota l’enteresa del món i més. Llavors ets sents ridícul. Tòpicament ridícul. Hi ets, però desapareixes. Avui et toca sentir a tu xaval... Et ploraré quan arribi a casa. Quan tu també comencis a plorar.
Escrits
