El meu avi

La criatura, la petita, no oblida ni el seu avi ni tot el què aquest li explicà. La necessitat de mirar enrere. Som records, som memòria, som la suma de tot el passat. Rellegeixo aquests dies unes desenes de pàgines que el pare del meu pare va deixar escrites a mà. Línies sobre ell, sobre el poble, sobre tot plegat. Arraulit al sofà d’aquest piset que mai aconseguiré sentir meu, a cobert de la pluja crònica i les temperatures massa baixes, salto d’un paràgraf a l’altre, mentre oloro el fum ara inexistent del seu havà. El meu avi no va anar a Cuba, però va patir en un desert no massa llunyà. No era metge, però va exercir-ne durant els primers anys d’una negre dictadura que alguns voldrien recuperar. Artista del renec eixordador i meticulós caçador de sardanes, el meu avi no era amant de donar consells, però cert dia, enmig d’una de les nostres llargues partides d’escacs, va respirar profund, va reunir experiència i saviesa i va sentenciar: “galifardeu, no et casis mai, pensa que per molt que sumis un any rere un altre, sempre hi hauran noies de divuit anys”. Anem pel bon camí avi. Anem pel bon camí.