Mr. Spock Ibarretxe

Gracias lehendakari. O me reía como me he reído hoy, o no aguantaba hasta el final de la campaña electoral más aburrida de las últimas décadas. Es la galaxia basca.

Orgasme número 17

Juraria que la làmpada abans il·luminava més. O potser soc jo que em vaig apagant. Els encreuats cada dia em duren menys, però sóc incapaç d’omplir les caselles buides del dia a dia, les vitals. I tant quadret en blanc m’està asfixiant. M’he llançat per les escales de pedra, cap avall, fins al centre d’aquesta ciutat de desnivells. Volia comprar una brúixola, però m’he perdut pel seguit de carrerons estrets. Vaig perdre el nord ja fa uns quants anys, per això em moc poc, com a molt d’un costat a l’altre, però mai amb pas decidit i mirada a l’horitzó, per si el camí és l’equivocat. He provat de desplaçar-me en companyia, però sempre acabo fugint mentre ella prepara les maletes, perquè segueixo sense veure gens clara la destinació final. Desesperem, sí, però no del tot. Rere alguna cantonada d’aquesta capital passada per aigua s’amaga la vella botiga d’objectes de reordenació vital. Només cal trobar-la, entrar, somriure a la dependenta i comprar; al preu que sigui.

El meu avi

La criatura, la petita, no oblida ni el seu avi ni tot el què aquest li explicà. La necessitat de mirar enrere. Som records, som memòria, som la suma de tot el passat. Rellegeixo aquests dies unes desenes de pàgines que el pare del meu pare va deixar escrites a mà. Línies sobre ell, sobre el poble, sobre tot plegat. Arraulit al sofà d’aquest piset que mai aconseguiré sentir meu, a cobert de la pluja crònica i les temperatures massa baixes, salto d’un paràgraf a l’altre, mentre oloro el fum ara inexistent del seu havà. El meu avi no va anar a Cuba, però va patir en un desert no massa llunyà. No era metge, però va exercir-ne durant els primers anys d’una negre dictadura que alguns voldrien recuperar. Artista del renec eixordador i meticulós caçador de sardanes, el meu avi no era amant de donar consells, però cert dia, enmig d’una de les nostres llargues partides d’escacs, va respirar profund, va reunir experiència i saviesa i va sentenciar: “galifardeu, no et casis mai, pensa que per molt que sumis un any rere un altre, sempre hi hauran noies de divuit anys”. Anem pel bon camí avi. Anem pel bon camí.